Com vivim
L’hora no és de ningú.
Per això és de tots.
Aquesta pàgina no va de nosaltres. Va d’una costa on, cap a les vuit, tothom acaba fent el mateix sense haver-ho quedat: sortir de l’aigua, pujar el camí, seure i quedar-s’hi. No es pot comprar, no es pot reservar i ningú la té en exclusiva — la mateixa llum cau damunt de qui hi té casa i de qui hi ha arribat a peu.
Aquí no hi ha models ni una platja triada per un director d’art. Hi ha nou moments d’aquesta costa amb el seu lloc i la seva hora, i no tots són de l’horabaixa: n’hi ha de les deu del matí i un de migdia. És deliberat —una peça que només aguanta l’hora bonica no serveix.
La regla
El test de
les dues hores
Una peça entra a la col·lecció si serveix a les set, quan surts de l’aigua, i encara serveix a les nou, quan seus a taula. Si per fer el trajecte t’has de canviar, la peça ha fallat i no la fem.
És el filtre que ha deixat fora més coses que cap altre. Les dotze que el passen →
- 18:30Encara ets a l’aigua. La peça ha d’aguantar sal, sorra i sol de costat.
- 19:30Puges pel camí de ronda. La peça s’asseca a sobre teu, no en una tovallola.
- 20:30Seus a taula. La peça no ha de semblar que ve de la platja, encara que en vingui.
- 21:30Refresca i encara hi ha gent a taula. La mateixa peça, o la tovallola damunt les espatlles. Res més.
Fixa’t que el test no acaba a la posta: acaba a taula i amb algú. Una peça que et resol la platja i et deixa incòmode al sopar no ens serveix, per bonica que sigui.
Nou moments
Comença sol
i acaba a taula
Nou escenes petites, sense res d’extraordinari, posades en l’ordre en què passen. Al matí hi ha quatre persones; a les nou, el poble sencer. És exactament aquest trajecte el que la roba ha d’acompanyar.
Qui
No és un públic objectiu.
És una manera d’estar-hi.
Hi torna cada any
Coneix la costa d’haver-hi anat, no d’haver-la vista. Sap quin dia hi ha mercat i a quina hora marxa la gent de la platja. I hi va amb qui hi anava fa vint anys —i, ara, també amb qui ha vingut després.
Compra poc i bo
Té tres camises i les porta deu estius. Un preu alt no li fa por; un preu alt sense motiu, sí. Per això diem d’on ve cada fibra, qui la cus i què costa arreglar-la.
No hi va a fer-se veure
Ni estampats tropicals, ni logotips grans, ni res que digui «estiu» des de vint metres. La marca va teixida a dins. El que s’ha de veure és qui hi ha a taula.
No hi ha una edat per a això. Hi ha qui hi baixa des dels trenta i qui hi baixa des de fa seixanta anys, sovint el mateix vespre i sovint a la mateixa taula. Fem la roba per a totes dues cadires.
Dues coses dites clares: aquestes tres descripcions són hipòtesis de treball, no evidència de client —encara no hem fet les entrevistes, i quan les fem això es reescriurà amb el que digui la gent i no amb el que ens agradaria que digués. I encara no tenim cap fotografia nostra de gent junta a taula: les que hi ha són dels llocs on la gent hi és. Fins que no en fem, no en posarem cap de comprada.
L’arxiu
Aquestes vuit
no il·lustren res
Són vuit de les vuitanta-cinc fotografies datades i geolocalitzades que tenim d’aquesta costa. I l’arxiu no és un àlbum: és d’on surt el color.
Es fotografia
Amb el lloc, el dia i els minuts que li falten al sol. Si no ho podem calcular, la fotografia no entra a l’arxiu.
Es mesura
Una regió concreta de la imatge es converteix a CIELAB, que és el llenguatge que entén un tintorer. No es tria a ull en una reunió.
Es tenyeix
El tint s’accepta si s’acosta prou al valor mesurat. Si no hi arriba, es refà: un color que no coincideix amb la seva fotografia és decoració.
És l’única cosa d’aquesta marca que no es pot fabricar. Un patró es copia, un teixit es compra i un nom es registra; una fotografia de les vuit i vint-i-tres d’un dia concret en un punt concret, no. El territori → · Els colors que n’han sortit →
La carta
Cada divendres,
l’hora exacta de la posta.