Illa Roja
N’hi ha una a Begur i una altra a Llafranc. Totes dues surten a les nostres fotografies, i cap de les dues dona nom a res.
El territori
De Sant Feliu a Begur.
Trenta quilòmetres
que ens sabem a peu.
Aquests trenta quilòmetres no els hem triat: hi hem crescut. És el bressol de la Costa Brava —calç, granit, pins i un camí de ronda que ho cus tot—, i és aquí on comencem. Aquest tram, de Sant Feliu a Begur, és el territori de la nostra primera col·lecció: la Costa Brava · S1.
Cada cala té el seu vent, la seva sorra i la seva hora, i cada poble té gent que hi torna cada estiu al mateix lloc a la mateixa hora. Ho sabem perquè hi anem, no perquè ho hàgim buscat en un mapa. D’aquí surten els colors, els talls i el pes dels teixits.
Però s’horabaixa no passa només aquí. La mateixa hora es pon en molts racons del Mediterrani de parla catalana, i aquesta n’és una petita mostra —la primera. Com la llum, amb el temps s’estendrà a altres llocs del nostre mar.
Els llocs
Vuit que donen
nom a una peça
No són els vuit més bonics: són els vuit que podem sostenir amb una fotografia nostra, amb el dia i l’hora que la vam fer. Cada un dona nom a una peça de la Col·lecció Costa Brava · S1.
Els noms
Aquí els noms
es repeteixen
I qui és d’aquí ho sap. Per això triem amb compte quins fem servir: un nom que assenyala dos llocs no serveix per a una peça de roba.
Cap Roig
El de les nostres fotos és el de Calonge. Però si dius Cap Roig, tothom pensa en el de Calella, el dels jardins i el festival. Doncs tampoc.
Cala Gran, Cala Pedrosa
N’hi ha a mitja costa. Un nom que et pot portar a quatre platges diferents no és un nom: és una casualitat.
Aigua Xelida
Aquest sí. No n’hi ha cap altre, vol dir aigua gelada dit com es deia abans, i el pas entre les dues roques es reconeix de seguida.
I quan una fotografia és d’un lloc que no sabríem dir amb prou seguretat, no ens l’inventem: en diem un racó de la Costa Brava, que aquí tothom entén què vol dir.
La resta
La costa que
no dona nom a res
Però que hi és, i que també és la marca. Totes amb el seu lloc, el seu dia i els minuts que li faltaven al sol.
El que ve
Això és
el començament
D’aquests trenta quilòmetres neix la Col·lecció Costa Brava · S1: el primer racó, la primera llum. No serà l’últim.
El nom ja ho diu tot: l’article salat, el «s’» de s’Alguer i s’Agaró, és el mateix que a les Illes es diu cada horabaixa. La mateixa hora es pon a Cadaqués, a la Costa Daurada, al Delta, a la Marina, a Menorca. Són racons propers, del mateix mar i de la mateixa llengua, i cap a tots hi anirem —amb el mateix pas de sempre: ser-hi, esperar l’hora, mesurar-ne els colors i, només llavors, anomenar-los.
Cada racó nou serà una col·lecció nova —S2, S3— amb la seva llum, els seus colors i la seva tirada. No una temporada: un lloc i una hora, seriats i numerats. Fins que no hi hàgim estat, però, no en farem cap peça. És la regla de sempre, i és la que ens fa d’aquí.
El novè
Aquí hi hauria d’anar
un nom i unes coordenades.
No hi aniran. Tothom d’aquí té una cala que no diu: no la dius a la feina, no la penges, i si te la pregunten contestes «per allà baix». No és secretisme —és la manera d’estimar-la.
Una peça de la col·lecció es diu com aquest lloc, i el seu segell dirà sempre el mateix: un racó de la Costa Brava.
Veure el Racó →La regla
Ser d’un lloc no és
saber-ne tots els noms.
És saber quins no dir.